Marató de Barcelona

Ahir vaig córrer la Marató de Barcelona. Aquesta va ser la meva segona Marató. L'any passat també la vaig fer.

Enguany la corria amb en Benja, en Grifu i en Sergi de Parets.

Com ja vaig anar dient, me la volia prendre amb la calma i així va ser. La veritat, però, és que tenia un objectiu: Baixar de quatre hores i finalment no va el vaig poder complir. Vaig acabar amb un crono de 4:13:29

A l'acabar de córrer, no sabia què m'havia passat. No podia ser que hagués corregut tant malament. Tampoc havia trobat el mur. Després, parlant amb la meva mare, em va recordar que portava 10 dies prenent antibiòtic. Eus aquí la resposta. Tot i així va ser un èxit, perquè la vaig córrer sencera i en cap moment vaig pensar en abandonar. Finalment, però, vaig empitjorar la meva marca en cinc minuts. Això, però, per mi no massa importància.

Vaig començar a córrer enganxat amb les llebres de 4h. La cursa va ser bona fins el km 18. A partir d'aquí, vaig començar a sentir-me dèbil i veia com les llebres marxaven i amb elles en Sergi de Parets, amb el que vaig estar corrents fins a aquest tram del recorregut. A part, em feia mal tota la cama esquerra. Aquest dolor, però, ja fa un parell de mesos que l'arrossego, però no em condiciona massa a l'hora de fer una cursa mitjanament llarga.

La resta de la cursa, va ser una lluita mental per aconseguir fer tot el que em quedava. Més que res perquè estava corrent molt pitjor del que em pensava. Vaig passar per la Diagonal, on hi havia el temut km 30. Però per mi, no era res més que una alegria, perquè volia dir que només em quedaven 12kms. A partir d'aquí, venia tot el tros del Fòrum i la façana litoral fins les Torres Mapfre. Aquest tros, al contrari de l'any passat, se'm va fer molt menys feixuc. Curiosament, aquest any, el tros més dur (psicològicament), va ser del km 20 al 30.

A partir de les Torres Mapfre m'acompanya la Roser fins al final de la Marató. Llavors quedaven 7kms.

Després, passo per Arc de Triomf, que és un dels punts més macos del recorregut. Encaro la Ronda Sant Pere i arribo a Plaça Catalunya. Llavors ja venia el tros "xupat" de la cursa. Només quedaven 4kms. Portal de l'Àngel, Plaça de la Catedral, Via Laietana, Sant Jaume i Rambles avall.

L'últim esforç de la cursa, que no era poc, consistia en  pujat tot el Paral·lel. Era força dur perquè feia pujada i no veies el final. Però bé, anar-hi anant  paciència.

Just abans d'arribar a Maria Cristina, em trobo en Batlle, la Maria José i la Berta. Em va fer molta il·lusió, perquè no esperava torbar-me'ls entre tota la multitud.

Finalment, després de 42kms entro a l'Avinguda Maria Cristina i, com l'any passat, se'm torna a posar la pell de gallina. Veig l'arc d'arribada a uns metres i penso que ha valgut la pena tot el patiment. Aixeco els braços en senyal de victòria i creuo la línia de meta. Torno a ser maratonià!!

Estic molt content al veure que la marca tampoc ha estat tant horrible com pensava. Calculava, per com havia anat tot, arribar amb 04:30:00 i he retallat més d'un quart d'hora!!

Ja només em queda agrair tot el suport rebut per part dels i les que em van venir a animar. En Sergi i la Blanca, en Batlle, la Maria José i la Berta i tota la família que va va estar animant com una autèntica claca i que van ser "tant discrets" com sempre: La Mercè i en Jordi, la Laia, en Jan, la Montse, en Pep i la Maria, la Tere, en Guillem i en Gerard i especialmet la Roser que va ajudar-me a fer els últims 8kms i es va currar una ruta en metro més maratoniana que tota la cursa en si.

Avui marxo cap a Colera, a recuperar-me i a acabar de gaudir de les vacances. Si tot va bé, prendré el solet, faré volar l'estel i aniré en bicicleta. I dissabte cap a Llers a córrer una nocturna de muntanya. Això sí, aquesta setmana aparco les bambes.

Salut!!