Romànic Extrem la Vall de Bianya

Segona marató de muntanya al sac, amb la impressió que aquest és el meu sostre de kms, sigui amb asfalt o amb muntanya.

Ho dic perquè ha sigut una cursa dura de collons. Ha començat amb força fred, prop dels zero graus i amb un terrenys fangós a més no poder. Tothom ha coincidit en lo del fang. He acabat fartíssim d'esquivar bassals o de posar-hi el peu al mig. Però bé, una cursa també és maca per això, perquè hagis de superar les dificultats i t'hagis de superar a tu mateix. Sinó, queda't a casa.

La veritat és que em plantava a l'Hostalnou de Bianya anant massa de sobrat i subestimant un recorregut que en principi no presentava un desnivell o unes alçades que fessin posar la pell de gallina. Error! Per començar, puc dir que bona part dels primers 5kms eren per fer-los a peu. Després no sabria fer una descripció de la cursa perquè sincerament, les baixades i els trams fangosos van fer que arribés a la mitja marató amb la sensació d'haver fet la marató sencera. Es va fer etern. A l'habituallament del camió (num.4) era pell. Pensava que no acabava. Notava que em costava molt seguir corrents i tenia els bessons carregadíssims. Però bé, vaig pensar que una marató tampoc és el pitjor del món i vaig pensar que sóc una merda al costat de la penya que fa ultres i que no podia ser que m'acollonís davant d'una distància que ja havia fet en quatre ocasions. Del km 22 al 30 va ser un suplici. Va ser tant que vaig decidir treure'm el Garmin i penjar-lo al darrere de la motxilla, lluny de la vista. I mira, com si fos un miracle de Déu, va ser deixar d'obsessionar-me amb el rellotge i recuperar les forces que havia perdut 8kms enrere. A partir del 30, més o menys, va començar una baixada ben maca per corriols i aquí tornava a anar a tope, notant el dolor a les cames, però intentant passar d'ell. I així va ser: els kms finals de la cursa van ser de superació personal. De saber que estava carregat com una mala cosa però que cada vegada tenia l'arribada més a prop. El fet de fer un grupet als últims 5kms em va ajudar moltíssim. Tothom coincidia en el mateix: Una marató exigent, trenca-cames i amb un suplement de duresa molt important anomenat fang. 

Finalment creuava la meta amb un temps de 05:50:08 i quedant sobre la mitja taula (91) contant els abandonaments, que en serien una vintena. Però bé, no té gaire importància això.

Si bé ahir deia que l'any que ve no la tornaria a fer, avui dic que sí. Dic que sí per moltes coses però principalment per la més important: Per la organització impressionat i el tracte rebut en tot moment. Els habituallaments de 10, el marcatge de 10, el muntange post-cursa de 10... en fi, felicitats per tot plegat. I què carai!: El fang de 10!!, que sense ell no hi hagués hagut la mateixa emoció.

No voldria acabar sense fer referència a la bellesa del recorregut, per les seves esglésies romàniques, la comarca de la Garrotxa, els Pirineus nevats...

També vull agrair la companyia d'en Sergi durant tota la jornada. Un crack!!

Salut i bona recuperació!